Des de sempre s’ha tingut una
imatge molt distorsionada dels treballadors públics, sobre els que hi han
diversos mites, que si sempre estan esmorzant, que treballen poc, que cobren
molt, etc.
Als últims temps i, més
concretament des de l’inici de la crisi econòmica que atravessem, un sector
dels polítics ha posat en el punt de mira al col·lectiu dels empleats públics.
Assistim a una brutal campanya de desprestigi tant del sector públic com dels
seus treballadors. Així, escoltem diariament a alguns polítics fer comentaris
més propis de la barra d’un bar que de representants de la sobirania popular.
A continuació, vaig a intentar
desmuntar alguns d’aquestos mites. Comencem:
- Hi han molts funcionaris. Com
que esta és una qüestió quantitativa és molt fàcil de rebatre. En 2008 el
percentatge de població activa empleada en el sector púbilc al conjunt de
l’Estat era del 12,75 %. Es pot pensar que és una xifra elevada però
aquesta impressió canvia ràpidament si comparem la xifra amb la d’altres
països de la Unió Europea. Finlandia ocupa el 24,64 % de la seua població
activa en el sector públic. Suècia al 26,2 % i Dinamarca al 31,27 %.
Sobren les paraules.
- Treballem poc. La nostra
jornada laboral no dista molt de la jornada que es fa al sector privat o,
al menys, a la que legalment s’hauria de fer.
- Cobrem molt. Aquesta afirmació
és rotundament falsa. Els empleats públics que hem entrat a
l’Administració Pública a través de proves selectives tenim un salari
igual o inferior al que cobren els treballadors del sector privat en
categories profesionals similars. Un altra cosa és la colla d’assesors i
polítics ficats a dit, éstos són els que s’emporten “la pasta”, però aquestos
no són personal funcionari ni laboral, són càrrecs de confiança que
únicament servixen a interessos polítics.
- No s’ens controla l’entrada i l’eixida.
Els treballadors públics enregistrem la nostra entrada i eixida dels
centres de treball mitjançant diversos mètodes, a través de programes
informàtics, amb targetes personalitzades o per empremta dactilar. I al
pas que anem no seria estrany que acabem fitxant per escáner de retina.
Una vegada desmuntats estos
mites, cal preguntar-se el motiu que s’amaga darrere de la campanya de
desprestigi del sector públic. La primera causa és, bàsicament, desviar l’atenció,
intentar que els ciutadans s’obliden d’exigir responsabilitats polítiques per
tot el que està passant, i es centren en criticar als treballadors públics, que
com hem vist de privilegiats no tenim res.
D’aquesta manera, si aconseguixen
crear una mala imatge del col·lectiu d’empleats públics, al retallar-nos i
endurir-nos les condicions de treball, ningú no eixirà en la nostra defensa.
Però a més, hi ha una raó
ideològica de fons. El pensament dominant al món occidental a l’actualitat és
el neolliberal, que té les seues arrels als economistes clàssics com Adam
Smith, que es postulaven en favor d’un sector públic amb un paper residual a
l’economia, amb un tamany molt reduït. Per tant, s’està aprofitant l’excusa de
la crisi i de l’endeutament (un mite que desmuntarem en un altra ocasió), per a
desfer el sector públic i l’Estat del Benestar. I com a prova tenim els retalls
a les Administracions Públiques, el recent “medicamentazo”,
la reducció d’ajudes a la dependència, la privatització de la gestió del
sistema sanitari, l’increment de la ratio d’alumnes per aula, etc.
El problema no són els funcionaris.
Si la solució fóra eliminar els empleats públics jo m’oferisc voluntari per a
que m’executen, que me lapiden a la plaça pública i problema resolt. Però la
solució a la crisi no passa pels funcionaris, es tracta d’una crisi generada
pel sector privat i hi ha altres formes més justes d’estalviar, com per exemple
incrementant els impostos a les grans fortunes i altres sectors privilegiats
com els banquers, que reben indemnitzacions multimilionaries per fer mal la
seua feina i per estafar a accionistas i clients.
P.
